Congre
Conger conger  | |
|---|---|
 | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Longitud | 1,5 m |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 194969 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Actinopteri |
| Ordre | Anguilliformes |
| Família | Congridae |
| Gènere | Conger |
| Espècie | Conger conger Linnaeus, 1758 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
| Distribució | |
 | |
El congre (Conger conger) és un peix teleosti, anguil·liforme, de la família dels còngrids i semblant a l'anguila.[2]
Morfologia
- Talla: màxima de 300 cm, comuna de 60 a 150 cm.
- Cos molt allargat, anguil·liforme; part anterior de secció cilíndrica, la posterior comprimida.
- Pell nua i sense escates.
- Línia lateral visible, amb porus separats entre si.
- Cap cònic, lleugerament deprimit.
- Musell arrodonit i prominent.
- Boca terminal amb la comissura bucal a nivell de la meitat posterior de l'ull.
- La llengua és lliure en la seua part més anterior.
- Dents còniques, disposades en bandes sobre les mandíbules, el vòmer i el paladar, a més de petites dents faríngies.
- Orificis olfactoris laterals sobre el musell.
- Obertures branquials grans i en posició lateral.
- Aletes dorsal i anal confluents amb la caudal; origen de l'aleta dorsal en la vertical que passa per l'extrem posterior de les pectorals.
- Pectorals, presents.
- Ventrals, absents.
- Coloració grisa però també pot ésser negrosa.
- Els porus de la línia lateral són voltats de blanc.
- Aletes dorsal i anal orlades de negre.
Comportament
Espècie bentònica i solitària.
Actiu durant el crepuscle i la nit.
Hàbitat
Es troba als litorals rocosos des de pocs metres fins als 500, generalment, amagat a balmes i caus, però també sobre fons fangosos.
Alimentació
És un voraç depredador de peixos, crustacis i cefalòpodes i, de vegades, necròfag.
Reproducció
Es reprodueix només un sol cop a la vida, a l'estiu, i passa una llarga etapa larvària.
La maduresa sexual arriba als 5-15 anys.
Les femelles gràvides poden arribar a pesar uns 40 quilos amb uns ovaris de 8 quilos i uns 3 a 8 milions d'ous.
Distribució geogràfica
Viu en aigües europees i africanes, a tota la Mediterrània i a la part oriental de la Mar Negra. A l'Atlàntic oriental des de les costes de Noruega i Islàndia fins a les costes del Senegal (incloent-hi les illes Açores, Madeira i Canàries).
Pesca
La pesca pot ésser artesanal, semiindustrial i esportiva amb arts de platja, tremalls de fons, d'arrossegament i palangres.
La seua pesca no està regulada per llei ni té talla mínima legal. Carn relativament apreciada, es comercialitza fresca.
Gastronomia: El congre a la taula
El congre és un peix blau, és a dir que pertany al grup de peixos que conté aproximadament un 5% de greix. La seva textura es fina i suau i el cap del congre fa un molt bon fumet. Als Països Catalans el congre és un peix apreciat des-de temps molt antics i tradicionalment es menjava bullit i hom recomanava escalfar-lo en lloc d'escorxar-lo.[3] Actualment es menja sovint amb altres peixos o marisc en arrossos i cassoletes.
El congre és un dels ingredients essencials d'una bona sarsuela de peix, plat on es barregen trossos de diferents peixos poc comuns i que tenen un paper una mica extraordinari dins de la gastronomia tradicional.
El congre ("anago" en japonès) és un peix molt important a la cuina tradicional japonesa on és la base del Anagomeshi o congre rostit presentat cobrint l'arròs, i del Sushi de congre, entre moltíssims altres plats.
També és un peix molt popular a la cuina tradicional de la Xina, sobretot a la cuina de la zona de Shanghai i a la cuina cantonesa.
A Anglaterra el congre és un peix molt apreciat i és molt conegut el congre rostit (Roasted conger), que es prepara afegint sidra i es menja amb col en vinagre.[4]
El congre també forma part de la cuina tradicional de Xile, on es fa el Caldillo de Congrio, una sopa preparada amb trossos d'aquest peix, cebes, patata i pastanaga.[5]
Vegeu també
Referències
Bibliografia
- Lloris, Domènec i Meseguer, Sergi: Recursos marins del Mediterrani: fauna i flora del Mar Català. Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, octubre del 2000. ISBN 84-393-5244-1. Plana 36
- Riera, F.; J. Oliver; J. Terrassa: Peixos de les Balears. Conselleria de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Litoral. Direcció General del Medi Ambient. Any 1998.
- Mercader, Ll.: Peixos de la Costa Brava. El Cau, Quaderns del Museu Municipal de la Costa Brava. Sèrie Medi Natural. Ajuntament de Palamós, 1993.
- Huguet, A.: Catàleg d'espècies d'interès pesquer a Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca. Any 1995.
- Alegre, M.; J. Lleonart; J. Veny: Espècies pesqueres d'interès comercial. Nomenclatura oficial catalana. Dep. Cultura, Generalitat de Catalunya, 1992.
Enllaços externs
| En altres projectes de Wikimedia: | |
 | Commons (Galeria) |
| Commons (Categoria) |
 | Viquiespècies |
- www.asturnatura.com (castellà)
- AnimalBase (anglès)
Viccionari
